A Alpicat el record del doctor Serés és ben present com ho demostra el homentatge del poble en dedicar-li una plaça, així com l'escola, que porta el seu nom.
 |
| Escola Dr. Serés |
 |
| Plaça Dr Seres |
dimecres, 20 de juny del 2012
dilluns, 11 de juny del 2012
Interrelació amb altres doctors
| El Dr. Antoni Puigvert en el "Bloc de Notes d'un Ginecòleg" (Dr. Enric Sánchez- Cid) |  |  |
| escrit per: "Pitu"Tarrasa | |||||||||
| dijous, 10 maig de 2007 | |||||||||
“Bloc de notes d'un Ginecòleg”, és un llibre amè, escrit amb un estil planer, que fa que la seva lectura sigui un plaer, llibre que per si sol defineix al seu autor, a qui el Dr. Josep M. Solé i Poblet que el va presentar, va definir al Dr. Sanchez-Cid “com una gran persona, que és una bona persona, i només una bona persona pot ser un bon metge”.
Cal destacar que en aquest llibre el Dr. Sanchez-Cid, fa referència a diferents personatges, i a coneguts i reconeguts metges, com es el cas del Dr. Puigvert. A continuació us mostrem integrament les pàgines 196, 197 i 198 d’aquest “bloc de notes” que tracten d’aquest eminent uròleg català:
El seu pare, metge de poble, era republicà i maçó. Als sis mesos van anar a viure a Sant Andreu fins als 10 anys. Va fer els primers estudis a l'Ateneu Obrer de Sant Andreu, i el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona (1914). Per pagarse els estudis de Medicina pelava (segons s'expressava ell mateix) els cadàvers del Departament d'Anatomia del Prof. Serès, el que li va permetre, a més, tenir un fortconeixement anatòmic per desenvolupar anys després la seva especialitat quirúrgica.
PUIGVERT I GORRO, Antoni
* Sta. Coloma de Gramenet, el 26 d'abril de 1905
+ Barcelona, 17 de maig de 1990
Entrà al Servei d'Urologia de l'Hospital de Sant Pau (1933) i a partir de 1951en fou el director. El dirigí també un cop convertit (1953) en Institut d'Urologia, i dirigí l'escola d'especialització urològica que hi radica (1967). L'any 1971 fou nomenat catedràtic d'urologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicà un Atlas de Urología (1933 i 1986), Endoscopia urinaria (1942), que li valguéel premi Rubio de l'Academia Nacional de Medicina, un Tratado de urología clínica (1944) i Tuberculosis urinaria y genital masculina (1958).
A les tardes, fins al capvespre, feia de practicant a la consulta privada del Dr. Serès:aquesta relació va influir-lo molt en la seva vocació urològica. Després de tres anys d'intern a la dita càtedra d'Anatomia, passa a Cirurgia (prof. Morales Llorens) però sense abandonar la consulta del Dr. Serès, a qui també ajuda en les intervencions quirúrgiques.
El 1928 obté el títol de metge i mor el Prof. Serès d'una afecció gàstrica amb un quadre d'urèmia terminal.
Pocs dies abans de la mort del Prof. Serès, anunciava a la família el prometatge d'Agustina, la germana, amb el seu deixeble Puigvert, que el va agafar una mica per sorpresa, encara que la rondava des de feia temps. Es casaren a Vilanova d'Alpicat: de poc li va venir que suspengués la cerimònia perquè va haver d'assistir a una complicada operació, que va resoldre amb la seva improvisació ràpida i genial, que sempre el va caracteritzar. Nit de noces a l'Hotel Novel del carrer de Santa Anna de Barcelona.
A l'any, Agustina Serès de Puigvert moria de febres puerperals dies després de néixer Antonio, amb qui vaig ser company de batxillerat al Col·legi de l'Escola Pia de Sarrià al final de la guerra del 36-39. També ens trobàrem a la Facultat, però la manca d'interès del noi pels estudis, li van fer deixar la Medicina (crec que aquest fet va influir molt perquè el meu internat a la seva Clínica em fos molt profitós). El cabreig del Dr. Puigvert, en assabentar-se de l'abandó dels estudis per part del seu fill, se li va notar molt en el seu caràcter emprenyat d'aquells dies.
Com a home expeditiu i, potser inconscientment, sabedor de la seva personalitat decisiva, aquest tarannà va passar a l'esfera sentimental, les habituals crisis d'aquests homes temperamentals, que no s'aturen per res i que, per tant, hi ha cops que patinen.
Foren 18 anys de convivència i recordo molt bé els darrers anys en què el xou d'un aparallatge que trontollava es repetia, i s'enquadrava dins la Clínica, on jo treballava d'intern pensionat. La senyora també tenia la seva personalitat i vàlua: diguem que, per una crisi d'identitat, va entrar en una comunitat religiosa de l'Índia, passant abans per Fontilles, la leproseria. Acabo de casarme con Cristo… fou la forma en què va comunicar al seu marit els vots que va fer davant del bisbe de Bombai.
Aquest menage à trois, com definia el Dr. Puigvert amb el seu estil desenfadat la seva actual situació matrimonial, va ser la base perquè, per l'amistat amb els clergues (un canonge administrador de l'Hospital de Sant Pau li va acabar de donar una mà), pogués assolir l'anul·lació canònica del seu segon matrimoni, que es va tramitar a Tarragona, segons em va explicar Mn. Cabré, quan era notari de la Rota en aquesta ciutat, i jo anava a fer els peritatges de sol·licituds d'anul·lació que ell em consultava.
El meu admirat Dr. Puigvert seguia amb el seu temperament i, potser també amb cert complex d'Edip, que a manca de mare, el polaritzava en la dona… que sempre mitificava.
Naixia la nena Rita i del matrimoni d'aquesta filla naixeren els néts, que foren les joies dels darrers anys de la seva vida, que no crec que fossin del seu gust, pel temperament d'aquell home tan actiu, tan fet a la seva manera i sense fronteres, independent i àcrata. Comprenc perquè un dia s'equivoca i pren una dilució de pastilles de sublimat (antisèptic que, des de sempre, utilitzava per a la desinfecció de les sondes) i comença, aleshores, la desintegració del seu fort organisme que, en data 17 de maig de 1990, a les 6 d'aquell matí ens deixava: sempre havia estat molt matiner. Vaig passar al seu costat els cinc primers anys de la carrera, tant per guanyar-me les garrofes com per introduir-me en la Medicina (els malalts ensenyen més que la facultat, em repetia sovint) Crec que, o bé em vaig contagiar de la seva personalitat, o bé -salvant una gran distància!- m’assemblo a ell… (demano perdó per la meva falta de modèstia).  | |||||||||
El Dr. Puigvert durant una intervenció. Foto extreta de la pàgina 196 del llibre "bloc de notes d'un ginecòleg" del Dr. Enric Sànchez-Cid.
| | |
dimecres, 6 de juny del 2012
Extracte de premsa
dimecres, 30 de maig del 2012
Parc del Graó
| Zona d'equipaments |
El Parc del Graó.
Tots els alcaldes de qualsevol municipi impulsen obres i recullen iniciatives per tal de millorar la qualitat de vida dels veïns.
No tothom però te la mateixa sensibilitat vers la ubicació de certs equipaments.
L'any 1.979 l'Ajuntament d'Alpicat va encarregar als arquitectes Espinet i Ubach la redacció d'unes Normes Subsidiàries en les que s'havia d'encabir entre d'altres les zones d'Equipaments Escolars i Esportius i també delimitar la Zona Verda.
Des de l'Ajuntament es va insistir en que aquestes zones havien d'estar agrupades; el raonament era que les instal·lacions esportives durant la setmana les utilitzarien els escolars i els cap de setmana les diferents entitats esportives, i si la zona verda també estava integrada, la disfrutaria tothom.
 |
| Zona d'equipaments |
Tot plegat és el que vam anomenar El Parc del Graó.
Felip
Situació i presentació
Limita amb els termes de Lleida al SE, al S i al SW, amb l'enclavament de Malpartit de Torrefarrera al NW i al N, amb Rosselló al NE i amb Torrefarrera al NE i l'E. El terme comprèn el poble d'Alpicat, cap del municipi, i diverses urbanitzacions que s'han desenvolupat al Pla de Montsó (la Terra Ferma, l'Hostal del Lluc, les Moreres, Rafel i el Rec Nou), i al Pla de la Sardera (la Sardera, Buenos Aires i la Miranda), a més de la de les Bruixes i la Terra Baixa.
HISTORIA DE LA VILLA D'ALPICAT
Alpicat
[Vilanova d'Alpicat]
Extensió: 15 km 2 Població: 6.058 h [2009] UTM: 2966 x ; 46158 y
Municipi del Segrià.
|
Llorenç Capdevila durant el dia de Sant Jordi (2006) - © Fototeca.cat
El poble d'Alpicat.
El poble d'Alpicat o Vilanova d'Alpicat es troba al centre del terme, a 264 m d'altitud, dominat al NE pel Tossal Gros. L'edifici més notable de la població és l'església parroquial de Sant Bartomeu, feta a la fi del segle XVII (façana barroca, campanar vuitavat, amb l'interior neoclàssic) sobre una d'anterior, de la qual procedia una imatge de Santa Maria (perduda el 1936), titular d'una capella instituïda el 1525. La part superior del temple fou reconstruïda el 1989 amb una cúpula de nova estructura decorada amb ceràmica, imitant la destruïda durant la guerra de 1936-39.Entre les entitats culturals destaca la Societat Cultural Recreativa la Unió (1920), que porta a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major se celebra el dissabte més proper a Sant Bartomeu (24 agost)
El nucli original d'Alpicat s'ha eixamplat en les zones urbanitzades del Pla de Montsó i el Pla de la Sardera, de manera que ha format un continu gairebé ininterromput. La primera, a menys de mig km al S del nucli urbà d'Alpicat, és formada per les urbanitzacions de l'Hostal del Lluc, les Moreres, el Rec Nou, Rafel i la Terra Ferma. La segona, als peus de la carretera N-240 de Lleida a Osca, és formada per les urbanitzacions de Buenos Aires, la Miranda i la Sardera. A mà dreta de la carretera, entre aquestes dues zones, hi ha la urbanització de les Bruixes, i entre aquesta i el Pla de la Sardera, l'anomenada Terra Baixa.El jaciment del Tossal de la Teuleria Vella, de l'edat del bronze i principi de la del ferro, és un tossal amb el cim destruït i amb un replà al peu, envoltat per una séquia on es trobaven diversos molins del tipus barquiforme i fragments de ceràmica a mà: fons plans, vores bisellades, decoració plàstica de cordons, etc. Actualment aquest jaciment es troba destruït. Aquest municipi és situat al NW de l'horta, en un terreny accidentat al N pels tossals de la Sardera (que continuen vers Malpartit) i Gros, i és regat per les aigües del canal de Pinyana i les de la clamor de Noguerola (que davalla de la Sardera). Entre les partides cal esmentar el Pla de Montsó, el Rec Nou, Graó, els Rovinals, el Tossal Gros, la Sardera, el Tossal de la Corona i la Coma.
Alpicat fou fins el 1147 una població islàmica dins el terme de Lleida. Arran de la conquesta restà en el territori concedit al comtat d'Urgell. Ha persistit dins l'actual municipi de Lleida la partida d'Alpicat, molt pròxima al municipi d'avui, on hi hagué la primitiva població sarraïna, davant les modernes basses d'Alpicat (1901-32), que avui proveeixen d'aigua potable l'urbs, ocupades pel Parc de l'Alcalde Pons; no fa gaires anys restaven vestigis del castell, del poble i del molí d'Alpicat. Però Ermengol VII d'Urgell, fill i hereu del conqueridor de la zona Ermengol VI, juntament amb la seva muller Dolça i en nom del rei Alfons I el Cast, atorgà carta de poblament (13 de novembre de 1174) a una nova població, dins la mateixa horta de Lleida, una mica més amunt del desaparegut Alpicat, al peu del Tossal Gros (345 m), la qual el document anomena Castellblanc de Llitera (la Llitera abastava aleshores la zona del Segre al Cinca). Els pobladors procedien de la Ribera de Sió i, més concretament, de Castellblanc d'Agramunt, i aviat els veïns de Lleida anomenaren la nova població Vilanova d'Alpicat, ja que no era fàcil de fer desaparèixer de la toponímia un nom tan arrelat.Quan la nova població deixà de pertànyer als comtes d'Urgell (1228) passà a ser un dels pobles de contribució de Lleida, i sota aquesta condició figura en la relació que féu la paeria el 1413, on consta queVilanova de Picat tenia 37 focs. En els capbreus del 1429 i posteriors, les seves terres són considerades de quarta qualitat amb relació a Fontanet i la Copa d'Or (produïen quatre quarteres de blat per dues de llavor, mentre que les esmentades, en produïen quinze per una de llavor), però aleshores tenia encara més importància l'olivera i la vinya. El 1382 s'esmenta el molí de la Creu d'Alpicat. La contribució a l'impost de regatge era equivalent a la dels ravals immediats de Lleida, però Vilanova d'Alpicat tingué qüestions amb la paeria al llarg del segle XV pels regadius o pels censals i també per una convocatòria delPrinceps namque (1481). Més endavant la població sofrí el flagell del bandolerisme, i el 1589 un sometent del poble s'enfrontà amb la facció d'en Calvís, que entrà a Vilanova i a Montagut a mà armada i matà un tal Miquel Moiet (dos bandits foren reconeguts com a veïns del poble).
La població havia assolit uns 40 focs a mitjan segle XVII, però la guerra dels Segadors comportà el despoblament del lloc (igual com les Torres de Sanui, Almacelles, la Saida, Gimenells, Sucs, etc.), però després de la contesa la vida es reprengué i tornaren molts veïns. El 1697 juraren davant els paers de Lleida els prohoms Montserrat Cerers i Pere Joan Soler i els manuals del Consell General de la Paeria de 1696-1700 registren la venda per part de pagesos de la població de bous castrats a la carnisseria de la ciutat, i se sap pels protocols del notari Monhereu (1700-03) que les terres d'Alpicat eren ben conreades de vinya, arbres fruiters i gra, i s'esmenten pletes per a guardar el bestiar tant al pla de Lleida com a la Sardera, que a l'hivern ocupaven els ramats procedents d'Andorra i de la Vall d'Aran. Després del desastre de la guerra de Successió (el 1707 Vilanova tenia només tres cases habitades) el poble s'anà refent i, arran dels decrets de Nova Planta (1716), s'independitzà de la ciutat i es constituí en ajuntament. Des del 1794 formà part de la Comunitat de Regants del Segrià, controlada per la Junta de Sequiatge de Lleida.
El cap de setmana més proper al 20 de gener es fa la festa de Sant Sebastià i Sant Antoni, amb la benedicció d'animals; i el cap de setmana següent al 15 de maig, la festa de Sant Isidre. L'onze de setembre és tradició fer l'aplec de la Cutxipanda, el nom del qual fa referència a un plat típic fet a base de conill, llonganissa, cargols, costella de porc, pebrot, albergínia, tomàquet i ceba; al vespre es fan focs d'artifici. El primer diumenge de març es fa la matança del porc i per Setmana Santa es celebren processons.
Altres indrets del terme
La història
Subscriure's a:
Missatges (Atom)